Descripció de l’incident amb allau a la glacera de l’Aneto del dia 02.04.2017

 

Va ser un mes de març de relativa poca neu al Pirineu central. Això sí, hi havia hagut dos episodis significatius, un parell de metres de neu del 3 al 9 que assegurava un bon gruix i per tant certa seguretat, i un altre d’un metre del 22 al 28 caigut sense pressa, de manera que aportava neu de manera prolongada sense augmentar massa el risc. Els últims dies de març teníem prediccions força favorables en totes les orientacions, gràcies a temperatures i insolacions relativament elevades per l’època (fins a 5 graus positius a 2500 del 9 al 12) que consolidaven el mantell, sobretot en profunditat.

És amb aquest panorama que arribem el dia 31 a Benasc amb la idea de pujar i baixar per l’Estassen o l’esquena de l’Aneto. Però el dia 2 descarrega una inesperada nevada que ens deixa un metre de neu en cotes altes, amb fort vents de component W, NW i N.

Decidim revisar els projectes, i avaluem el risc d’allaus en 3, especialment en els sectors entre NE-SW.
Dic ‘avaluem’, perquè per una banda no teníem cobertura, i per l’altre el BPA d’Aragó sempre s’edita amb massa retard perquè sigui operatiu in situ.
I dic ‘avaluem’, perquè vam demanar el BPA al guarda del refu de la Renclusa i ens va dir que no en tenia ni idea. Cada cop molen més els refugis del segle XXI.

Considerem en aquestes condicions que el més conservador és fer una nord amb pendents moderats, i optem per la clàssica pallissa a l’Aneto amb el seu descens de 1300 per la glacera (el que en resta). Era entre setmana i podíem permetre’ns un Aneto per la normal sense processió.

Pujant per la glacera de les Maladetes, a uns 2800m fem un perfil complet en orientació N i ens dóna bones sensacions, corroborades pels petits testos que anem fent al llarg de la travessa.

Fem cim a les 11 h. Fins aquí tot havia estat ben fet, recollida de dades amb cura amb resultats que anaven reconfortant-nos.
Sol radiant, neu pols, testos reconfortants: hi havia doncs tots els ingredients per preparar una sensacional trampa heurística on hauríem de caure de peus junts.

Ens ve la febre de la neu pols i sobre una llarga baixada: ja vam voler engatillar la primera canaleta que surt directe avall, pocs metres més avall del pas de Mahoma, i que deu estar a 40 i pocs graus d’inclinació. Això sí, ben encarada a N.

No me’n refio gaire però el meu company sí (anava bastant més encegat), i seguint escrupolosament el manament d’en Tremper, deixo que el meu company motivadíssim es llenci primer. Res es mou i baixem a plaer amb pols fins als genolls. La neu va variant en arribar al següent embut.

A mesura que baixem la neu es va fent pesada. Jo segueixo el nostre protocol prudencial: si en un inici ens havíem saltat el protocol dels pendents suaus, ara tornàvem a terreny moderat, i ens quedava seguir la consigna de no sortir de l’orientació N. De fet com tothom sap, la baixada de l’Aneto pel rec no és gaire dreta i sempre discorre en orientació N –i per això estàvem allà. Baixo per l’embut (tot N) seguint les tres traces d’uns francesos que havien baixat just abans que nosaltres. Surto de l’obaga de l’embut una mica embalat, i topo amb una odiosa neu podrida massa cuinada pel sol que em fa caure immediatament i inevitable.

Sento un crit. Ja entenc que alguna cosa va malament. Encara a ‘terra’ em giro, i veig una allau de petites dimensions que ve directe cap a mi. Intento alçar-me ràpidament, però la neu podrida no ajuda. No aconsegueixo fer-ho abans que m’arribi l’allau que, afortunadament, passa a 50 cm d’on estic. Passa tan a prop que, si estiro el braç, la puc tocar.

Què havia passat? El meu company, encara ebri de neu i a la recerca de les darreres sensacions estimulants del dia, havia d’anar a buscar, altre cop, una mica més de pendent. Aquest cop, però, el pendent estava orientat ENE.

Una mica menys al Nord: pocs graus en realitat … Però ja se sumaven diversos factors:

  • En trobar-se al NE la superfície tenia més cohesió a causa de la recepció de neu ventada (inici de la ventada amb vents de W);
  • Per una altra banda, a causa de l’orientació ENE havia rebut també més sol, amb el que les capes fràgils sense cohesió s’havien afeblit per percolació, patint més l’estrès;
  • Més dreta, ja no eren pendents entre 25° i 30° graus… ja es fregaven els 40°.
  • Més escalfada en comparació a la primera canal, ja que es trobava 800 m més avall i, com acabem d’assenyalar, amb una orientació que rebia des de més d’hora.

La segona cadena d’errors que vam cometre amb el meu company van ser saltar-se els protocols de baixada:

  • No comunicar que prenia un descens alternatiu;
  • No esperar al fet que acabés el meu tram i em situés en lloc segur.
  • Tallar la pala per sobre meu.

Tot plegat són errors mínims mirats per separat: 1- un pendent una mica més dret; 2- una mica més encarada a E; 3-una mica més a baix (2400 aprox.) 4.- no esperar que el company arribi a lloc segur; 5- tallar una placa per sobre seu. Cinc petits detalls que plegats van ser suficients per preparar un accident.

L’allau era petita, de mida 0,5, potser 1… tot just suficient per tapar parcialment una persona. Per això, no va tenir prou inèrcia i va passar a menys d’un metre… el vaig veure passar amb estupor i impotència. No fa ser un drama pel canto d’un duro.

Poc després vam fer un perfil en aquella mateixa orientació (ENE, 2300m) i efectivament, ens vam trobar una capa feble pocs metres per sota d’una placa de vent, molt molla, probablement afeblida per la percolació de fusió, ja elevades a aquelles hores del dia.

Ens va salvar la sort, però potser també haver fet algunes coses correctament: canviar de plans i escollir la sortida amb actitud conservadora, realitzar els perfils en les orientacions de baixada, etc.

Però a la vida petits i pocs erros solen imposar-se malgrat els grans encerts generalitzats. Per altra banda, crec que el nostre error és un exemple típic de trampes heurístiques: abaixar la guàrdia a causa del que he anat anomenant “la borratxera d’un gran dia d’esquí”.

Vull aturar-me sobre un error particular. Pels qui se suposa que tenim més coneixements en matèria de riscos en terreny d’allaus. Per no voler fer el paper del ‘coneixedor’ que sempre està imposant pesadament els avorrits protocols de seguretat, acabem acceptant interpretacions més laxes, menys rigoroses. Els protocols són per seguir-los SEMPRE, perquè quan l’allau es desencadena, tot ha de ser a lloc. Com diu la dita, «no passa res fins que passa». En aquest cas, malgrat haver fet tantes coses ben fetes, en el moment clau teníem un membre del grup caigut just a sota de la pala on es va trencar l’allau. És, simplement, inacceptable.

L’altra reflexió és aquella que ens fem sovint, de com és fàcil controlar la passió quan pugem i quan difícil és fer-ho quan baixem, ebris de vida. Provem de ser sempre capaços de resistir al cant de les sirenes. No sempre és fàcil.

Doncs això, la vida és anar aprenent. Compartint aprenem plegats. Salut i guaita.

Guille.